Qui perd els orígens . . . . .

.


Si, ja ho sé. En un article de l'any passat, també vaig titular un article amb una dita semblant: "Qui perd els orígens, perd l'identitat".

Però és que avui, mentre dinava i mirava el canal de televisió que disposem els del Vallès Oriental, el nostre VOTV, he vist reportatges de diferents manifestacions culturals realitzats a diferents municipis de la meva comarca, el Vallès Oriental. Festes d'hivern i demés.

Ho podria resumir d'aquesta manera: calçotades, ball de bastons, correfocs, trobades de gegants, sopars de . . . ( qualsevol motiu), ball de gitanes, mercats d'artesans, Sant Antoni i els tres tombs, . . . . . i ja tens la festa major d'hivern muntada.

He arribat a la conclusió que els que som del Vallès Oriental o no ens estimem el que és nostre o no ho valorem i busquem altres elements tradicionals fora de la nostra pròpia comarca.

Perquè hem de fer dins d'una festa major (la d'hivern) una calçotada? Però si això és típtic de Valls! Perquè no fem una mongetada que això si que és típic del Vallès. Les fantàstiques mongetes del ganxet sempre estan a punt per ser les protagonistes de la festa. Ho demanen i ho necessiten. Però és que a més a més tenen Denominació d'Origen.

I un correfoc?. Des de quan un correfoc o una desfilada de diables és del Vallès? Busquem als nostres arxius per veure quan un correfoc és propi del Vallès. Fa deu anys?

I els mercats d'artesans què exposen? Productes de la zona? No cal. Qualsevol cosa que tingui pinta de hippy ja val. No cal que sigui un producte fet per artesans de la comarca.

I la trobada de gegants? Jo sóc dels que va formar part d'aquest invent de les trobades de gegants que es va inventar ara deu fer uns trenta anys i encara em pregunto perquè els del Vallès ara toquem la gralla i no pas el flabiol que era l'instrument propi de les nostres terres.

I ens queda el Ball de gitanes, sort en tenim. Això si que és de casa, és l'única cosa que tenim. Ara, ho fem amb música enregistrada. Res de cobla o d'altre tipus de formació musical en directe. Tot enregistrat. No tenim pressupost per llogar a una cobla ni tampoc tenim iniciativa perquè un grup de músics formi part del col•lectiu de l'esbart que mostra les seves arts coreogràfiques.

Eps, que això que dic és fruit d'un dinar de diumenge mentre mirava un programa de VOTV.
La nostra.
La del Vallès Oriental.

Que aprofiti.

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

La Cultural. Nou projecte

Doncs si, ha nascut un nou projecte de treball, La Cultural. Formada per onze alumnes en actiu de gralla i tarota.

De fet, aquest projecte no és nou. Us ho explico.

Tot va començar als anys 90 quan feia un curs de gralla al Centre Cívic de Can Butjosa a Parets del Vallès. Em va semblar que com a complement al treball que es feia a classe amb els alumnes, estaria bé crear una formació on hi tinguessin cabuda alumnes amb un mínim nivell de coneixements de gralla i de llenguatge musical.

Treballar amb grup, amb persones que no es coneixen massa (o gens) i amb un repertori diferent del que es pot treballar a classe o amb la colla de grallers on es toca habitualment, té el seu ganxo.

Estimula l'estudi tant de l'instrument com del llenguatge musical i especialment tot el que s'en pot treure de treballar amb grup: afinació, articulació, respiració, el treball a més d'una veu, prendre consciència de parlar tots un mateix llenguatge, . . . . . i el que és més important, adonar-te'n de que no estàs sol en l'estudi de la gralla i que es poden arribar a fer grans obres musicals escrites per aquests instrument.
Esclar que podríeu pensar que això ja es pot treballar a classe i tant que si, però us ben asseguro que aquest treball complementari, aquest treball de grup pres amb seriositat i rigor provoca posar-se les piles també amb seriositat i rigor.

Aquell projecte doncs, que es va iniciar a Can Butjosa, va portar el nom de La Butjosa. Un cop acabat el projecte s'en va iniciar un altre a Vilanova del Vallès i va portar el nom de La Vallesana. L'any 2005 neix La Tríptica que porta el seu nom també amb gratitud al lloc on s'assajava, Tríptic.
I ara neix La Cultural, també portant el nom del lloc on s'assaja, a l'espai que ens cedeix l'Associació Cultural de Granollers.

Projectes curts de tres i quatre anys, però molt efectius.

Us presento als seus integrants:

Dani, Arnau i Emili a la gralla i a la tarota.
Elisenda, Marta, Ricard, Judith, Sílvia, Mari, Rubèn i Sònia a la gralla.

Doncs apa, aquí els teniu, ja en sentireu a parlar.

Nota: fotografia feta per Truch_07

P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Música sense fronteres (i 2)

I seguint amb la música sense fronteres, segur que molts de vosaltres en alguna ocasió heu cantat una tonada típica de les festes de San Fermín a Pamplona, aquella que diu . . . . uno de enero, dos de febrero, . . . . . i tots convençuts que és una cançó pròpia d’aquelles contrades, doncs la sorpresa me la vaig emportar fa temps quan vaig descubrir que era una Farandola tradicional occitana i que allà, més a munt dels pirineus la toquen i la ballen com sempre han fet.

I si ens situem als anys 80 a Polònia, recordarem que un sindicat anomenat Solidarnosc i liderat per Lech Walesa feia trontollar el sistema soviètic. Doncs bé, el fil musical de la revolta i el que es va convertir amb l’himne de Solidarnosc va ser l’Estaca. Si, si, la d’en Llach. Segur que si anem a Polònia i ens posem a cantar l’Estaca ens diran que és originària d’allà. No passa res, tot queda entre polacs.

I per acabar, us explicaré un fet que em toca molt de prop. Durant la petita estada que vaig fer al Piamonte vaig ensenyar a sonadors de piffero i acordió el pasdoble de Sant Joan i el Gener i Febrer. Al pasdoble de Sant Joan li diuen Sant Giovanni i al Gener-Febrer, La Catalana. Això si, interpretat a la seva manera.
Ja hi som, d’aquí uns anys estudiosos folkloristes parlaran d’un famós tema tradicional italià anomenat La Catalana, pròpia del Piamonte.

I és que la música no té fronteres.



P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.

Música sense fronteres

Em prenc la llibertat d'utilitzar aquest títol que pels amants de la música folc i tradicional segur que el relacionareu amb el programa que feia l'amic Jordi Roura a través de les ones de Ràdio4.

L'he escollit perquè el trobo molt adient pel que us vull comentar en aquest nou article. El primer de l'any.

El mes passat varem estar amb La Banda d'En Vinaixa al municipi de Secastilla, Osca. Participàvem juntament amb l'Esbart Rosa dels Vents de Vilanova del Vallès al Secastilla Folk.

La primera sorpresa musical que ens varem trobar i ara entendreu el perquè del títol i tota la introducció, va ser quan a les proves de so entre d'altres, toquem El Rogle. Un cop acabades les proves el responsable del festival em ve a comentar que aquest tema que hem tocat és d'Arén o Areny de Noguera a La Ribagorça, li diuen Ball del Rocle. Ja hi som i jo que em pensava que era del Maresme.

Al cap d'uns dies rebo a casa un llibre acompanyat d'un CD titulat "Cardelinas i Calandretas" . Fantàstic treball d'investigació i recuperació de la música de La Ribagorça (Franja de Ponent).

Em trobo amb la partitura del ja comentat Rogle o Rocle, em trobo també amb el famós Himne de Riego que resulta ser una melodia tradicional de Benasc, el Bal de Benás (Benasc). Sembla ser que el militar Rafael de Riego va estar engarjolat a Benasc i evidentment durant les festes del poble no deixava d' escoltar aquesta melodia. Quan va sortir de la presó va proposar que hi posessin lletra i ja tenim l'Himne de la 1ª i 2ª República.

I em trobo també amb part de la famosa nadala El Noi de la Mare, però aquesta vegada amb el títol de Les Marradetes també de Benasc, el ball de bastons anomenat La Pastora (Camporrells) que tantes vegades havia cantat amb Xarop de Canya i una dansa nacional El Ball Pla, aquesta vegada de Castejón de Sos (Castilló de Sos), amb la mateixa melodia que podem trobar a qualsevol Ball Pla del Pallars o la Cerdanya.

En el proper article us explicaré altres exemples de com la música no té fronteres.

De fet, a vol d'ocell, no es veu on comencen ni on acaben els països. No hi ha línies com als mapes. La música viatja sense haver de declar a les duanes ni haver de donar explicacions als polítics de torn.




P.D. Si us plau, signeu els vostres comentaris amb el vostre nom o pseudònim. No signeu amb anònim. Gràcies.