Consideracions sobre l’inxa o canya estil dolçaina

L’importància de l’inxa o canya és evident.
El pretendre tocar a gust, segur, sense haver d’estar pendent o amb el dubte de si la resposta serà bona en el moment d’executar un passatge de certa dificultat (aguts extrems o notes molt greus), és la fita que tot instrumentista busca.

Donant per bona la construcció de l’instrument (cos i tudell), el gran percentatge de responsabilitats a l’hora de tenir bons resultats amb l’instrument, se’ls emporta la canya. Inclús s’ha de reconèixer que moltes vegades es posa com a excusa quan l’execució no surt com era d’esperar: no hem respirat correctament, estàvem justos de digitació o de llengua, . . .

Sigui el que sigui, el cert és que amb la canya ens hi juguem molt a l’hora de tocar el nostre instrument.



Fonaments bàsics:

RESPIRACIÓ
POSICIÓ DEL COS I INSTRUMENT
EMBOCADURA:


- Posició còmode de la canya a la boca per canalitzar l’aire.
- Controlar amb els llavis (les dents no han de tocar la canya) les vibracions, inclús corregir si es dona el cas, alguna nota amb lleugers moviments, per exemple: per afinar amb d’altres instruments.
- De la posició dels llavis dependrà també el so.
- Teòricament i en condicions normals, per a l’execució de notes agudes o greus, la canya ha de restar immòbil o amb la mateixa posició. Els diferents sons serien el resultat de la major o menor pressió o quantitat d’aire. Caldrà també considerar la situació de fatiga a l’hora de continuar tocant, especialment els sons aguts surten amb més dificultat.



Cal destacar que cadascú té una embocadura diferent als altres, entre elles les fisiològiques i caldrà preparar la canya segons les necessitats de cadascú.
Encara que les canyes comercials actuals poden respondre a un gran ventall d’embocadures, no està de més saber-les retocar. A més, és un material viu i variable, sobre tot al principi d’utilitzar-la. Ningú millor que un mateix sabrà el que li convé.


Una canya bona per a un, pot ser no tan bona per a un altre.

És la crisi?

Estic estrany.

Fa temps . . . . . un, dos, .. . . tres anys? que només escric per la feina, vull dir que només escric pels encàrrecs, pels arranjaments de La Banda d’en Vinaixa, pels meus alumnes, pels meus projectes, . . . . . ostres, no escric per necessitat emocional o sentimental, no escric així perquè em surt. Escric única i exclusivament per la feina. Per les peles?.

M’entristeix, si.

És l’edat? s’està convertint la meva feina de músic, de compositor, d’arranjador únicament com a objecte que genera euros per pagar les meves despeses?

De tant en tant agafo la guitarra, que de fet va ser el meu primer instrument i li dedico algunes cançons d’aquelles que cantàvem al voltant del foc de camp amb els Esquirols, en Jaume Arnella, Falsterbo, Pete Seeger, Xesco Boix, Peter, Paul and Mary, Bob Dylan, Joan Baez, . . . . uf, sembla que tingui necessitat de tornar a començar.

Però renoi, no trobo el moment per escriure qualsevol cosa. Qualsevol cosa i guardar-la al calaix. No.

Ni amb la gralla, la tarota, el sac, el xalumó, la flauta, . . . .

Fa temps que vaig descobrir l’Spotify i cada matí m’acompanya per fer la rutina diària: mirar el correu, anar-me a dutxar, rentar-me les dents, afaitar-me, fer el llit, vestir-me i anar-me’n a esmorzar (sempre esmorzo fora de casa, és una manera per tornar a casa i començar a treballar). Vull dir amb tot això que sempre estic escoltant música des que em llevo fins que me’n vaig a dormir.
A part d’escoltar les propostes que els meus amics m’envien.

Però no faig música per plaer, per expressar, per dir, per passar l’estona.
No trobo el moment, la tranquil•litat, l’espai per tocar sense pensar amb les peles.

És l’edat, és la crisi, és l’estiu, és la calor?

ÉS LA CRISI?

Si és aixó cap problema, tot passa.



.

Cercavila a dos temps

Aquest títol, Cercavila a dos temps, és el nom que correspon a la peça que vaig escriure per encàrrec de l’Aula de Música Tradicional i Popular de Barcelona.

La Roser Olivé professora de gralla de l’Aula i també la directora i responsable del Grup Estable de Grallers i Timbalers , és qui va fer l’encàrrec.

La música anava destinada precisament a ser interpretada per a aquest grup.

Aquí teniu la seva interpretació

El nom que surt sobreescrit a la pel•lícula és incorrecte. Hauria de dir Cercavila a dos temps.

El rascat

Aquí teniu el dibuix que fa referència a la forma de retocar les canyes amb la navalla.
La part que està fosca és la que es retoca.
És evident que depenent del tamany de la canya es podrà aplicar o no de forma exitosa la proposta que fa Pablo Zamarrón.
Recordeu que les canyes d’aquest constructor són amples.

De tota manera per la canya tradicional de gralla és a dir la de pala, cap problema.
Per les canyes tipus dolçaina es una mica més entretingut però dona resultat.

Algunes consideracions sobre la canya altrament dita, inxa.

A continuació us escric alguns apunts que vaig prendre durant les jornades relacionades amb la canya i les seves aplicacions (instruments entre d’altres) que es va realitzar a la Puebla de Híjar (Terol) l’any 2007.

Són apunts del taller que va realitzar el constructor de canyes per a dolçaina castellana Pablo Zamarrón. Constructor de Segovia que molts de vosaltres coneixereu a través del seu treball, són les canyes amb fil blanc.

Anem-hi:


El que busquem en una canya

• Que tingui una resistència suficient:

Ni molta ni poca, la necessària per tocar còmodament. Massa suau o massa dura pot cansar.

• Que tingui bona resposta:

Tant en els nivells suaus com en els forts i en tots els registres.

• Igualtat de sons. Estable. Segura:

Mantenint l’afinació amb qualsevol dinàmica.

• Qualitat de so:

Aquí intervé el gust de cadascú, el sentit musical, el tipus de so del país, forma de tocar o treure el so, picant, lligant, . . .

• Que duri




Modificacions en una canya



• No traumàtiques
Actuar sobre el filferro superior:

Obrir amb alicates o dits: obrint, baixa l’afinació
Tancar amb els dits índex i polze: tancant, puja


Treure el tudell o la canya posant-li un suplement, per exemple: teflon



• Traumàtiques


Sempre amb la canya humida i amb molta cura. Les modificacions es faran molt a poc a poc i comprovant cada vegada el resultat. Cal tenir en compte que és possible que al millorar un paràmetre, modifiquem també un altre. Si ho fem amb la navalla, cal que estigui ben esmolada.


- Canya massa feble i suau. Aguts baixos

Tallar la punta de la canya, una petita quantitat, amb molta cura i d’un sol tall, amb tisores. Comprovar afinació i resposta cada vegada que es talli. És preferible fer-ho vàries vegades que no massa d’un cop.


- Canya sorda, li costa vibrar

Rebaixar la punta (uns mil•límetres). Amb paper de vidre o navalla.


- Canya difícil de tocar. Aguts difícils de mantenir. El registre greu ronca. Massa forta i aspra.

Rebaixar del taló a la punta. Provar “V” amb paper de vidre sobre una superfície corba. “W” amb navalla.


- Dura en els greus i alta en l’afinació

Si després de rebaixar els costats continua dura en els greus, rascar una mica el taló amb molta cura (no és aconsellable, l’estabilitat pot minvar, debilita la canya)






I seguirem