La capsa per guardar les canyes amb el tudell
Fil de cotó lligat a un fil de coure per poder passar-ho per dins la canya
La neteja de la canya 2
La capsa per guardar les canyes amb el tudell
Fil de cotó lligat a un fil de coure per poder passar-ho per dins la canya
La neteja de la canya
Sovint em trobo amb sonadors de gralla que porten temps fent sonar aquest instrument i em sorprèn la poca cura que tenen de la canya o inxa.
Als meus alumnes des de la primera classe que fan amb mi, ja els parlo de la importància del manteniment i neteja de la canya.
Entenc que la gralla i el tudell estan en condicions quan ho compres, però la canya és l’eina principal per poder tenir un bon resultat sonor, que no ens cansi, que puguis fer tot el que li demanes, que et pugui fer les notes agudes amb comoditat, que puguis apianar, . . . . . .
I tot això només es pot fer si tens una bona canya i la cuides. Si no, malament.
Recordo fa molts anys estava en una gravació en el que hi participàvem diferents músics, un d’ells havia de fer un passatge solista arribant a la nota La i Si agudes i no hi havia manera. Ho va estar provant moltíssimes vegades i tots esperant que arribés el moment exitós. Amb delicadesa, li vaig demanar si me la deixava un moment i li vaig passar el fil, la canya estava plena de . . . . . Finalment es va poder acabar de gravar aquell passatge. La meva orella no em fallava, la canya estava bruta.
No costa res passar el fil cada vegada que fem servir la canya.
No val aquella escusa, que només és escusa, que diu:
- jo ja la netejo de tant en tant, la passo per sota l’aixeta d’aigua.
Això només serveix per que la canya quedi empapada d’aigua i la seva durada sigui inferir al normal.
També he sentit dir :
- jo ja passo una ploma de colom, gallina, paó, . . . .
No he vist mai ningú que ho faci servir.
O també allò de posar-la en remull en una proporció d’aigua i aigua oxigenada.
Tampoc serveix.
La meva experiència em diu que si cada vegada que faig servir la canya li passo el fil per netejar, tens una canya que està sempre en condicions.
I un altre aspecte important és el transport de la canya. En una capsa i ben protegida.
Els barrilets que porten les fundes de cuir són un perill i no diguem aquells que guarden la canya i el tudell dins el tub de la gralla. Quan veig això se’m retorça l’estómac.
En fi, seguiré
Als meus alumnes des de la primera classe que fan amb mi, ja els parlo de la importància del manteniment i neteja de la canya.
Entenc que la gralla i el tudell estan en condicions quan ho compres, però la canya és l’eina principal per poder tenir un bon resultat sonor, que no ens cansi, que puguis fer tot el que li demanes, que et pugui fer les notes agudes amb comoditat, que puguis apianar, . . . . . .
I tot això només es pot fer si tens una bona canya i la cuides. Si no, malament.
Recordo fa molts anys estava en una gravació en el que hi participàvem diferents músics, un d’ells havia de fer un passatge solista arribant a la nota La i Si agudes i no hi havia manera. Ho va estar provant moltíssimes vegades i tots esperant que arribés el moment exitós. Amb delicadesa, li vaig demanar si me la deixava un moment i li vaig passar el fil, la canya estava plena de . . . . . Finalment es va poder acabar de gravar aquell passatge. La meva orella no em fallava, la canya estava bruta.
No costa res passar el fil cada vegada que fem servir la canya.
No val aquella escusa, que només és escusa, que diu:
- jo ja la netejo de tant en tant, la passo per sota l’aixeta d’aigua.
Això només serveix per que la canya quedi empapada d’aigua i la seva durada sigui inferir al normal.
També he sentit dir :
- jo ja passo una ploma de colom, gallina, paó, . . . .
No he vist mai ningú que ho faci servir.
O també allò de posar-la en remull en una proporció d’aigua i aigua oxigenada.
Tampoc serveix.
La meva experiència em diu que si cada vegada que faig servir la canya li passo el fil per netejar, tens una canya que està sempre en condicions.
I un altre aspecte important és el transport de la canya. En una capsa i ben protegida.
Els barrilets que porten les fundes de cuir són un perill i no diguem aquells que guarden la canya i el tudell dins el tub de la gralla. Quan veig això se’m retorça l’estómac.
En fi, seguiré
No anem bé (o si)
Moltes coses per dir i poc temps per escriure.
Des de l’últim article que vaig escriure m’ha passat pel cap moltes coses per explicar i cada dia em deia, demà ho escriuré al bloc i aquest demà no arribava. Però avui si, avui m’hi poso.
I no és que no escrigui, he escrit molt i molt però no aquí si no a alguns fòrums i escrits que també ocupen temps.
Fa dies, està corrent pels enllaços de caire tradicional i concretament vinculada al món geganter un vídeo que és el que us presento.
Aquest vídeo va ser un exemple, una imatge per il•lustrar un dels molts comentaris que hi ha hagut aquests dies sobre el perquè els espònsors i la tele no feien cas ni dels cercaviles, ni de les trobades de gegants.
Un dels meus comentaris era que fins que no es dignifiqués la música, el ball, el vestuari dels geganters, la posada en escena dels cercaviles, . . . . no té cap interès per a ningú veure el que hi ha normalment en una trobada de gegants.
Que una colla d’amics surtin els diumenges de costellada portant uns gegants i passejant-los de qualsevol manera pel mig d’un poble, no crec que interessi a ningú. I molt menys a la tele (la nostra)
Aquest vídeo que us presento és un clar exemple del que no vull que es digui que forma part de la meva cultura. No, no ho és.
La tradició és allò que hom transmet de generació en generació.
I crec, que hi ha molt i molt que s’ha perdut pel camí.
Parem ja d’una vegada amb el mal ús que se’n fa del fet geganter.
Si us plau.
Em sap greu que la música que se sent, hagi estat escrita per mi i l’utilitzin per acompanyar això.
(un és la continuació de l'altre)
Des de l’últim article que vaig escriure m’ha passat pel cap moltes coses per explicar i cada dia em deia, demà ho escriuré al bloc i aquest demà no arribava. Però avui si, avui m’hi poso.
I no és que no escrigui, he escrit molt i molt però no aquí si no a alguns fòrums i escrits que també ocupen temps.
Fa dies, està corrent pels enllaços de caire tradicional i concretament vinculada al món geganter un vídeo que és el que us presento.
Aquest vídeo va ser un exemple, una imatge per il•lustrar un dels molts comentaris que hi ha hagut aquests dies sobre el perquè els espònsors i la tele no feien cas ni dels cercaviles, ni de les trobades de gegants.
Un dels meus comentaris era que fins que no es dignifiqués la música, el ball, el vestuari dels geganters, la posada en escena dels cercaviles, . . . . no té cap interès per a ningú veure el que hi ha normalment en una trobada de gegants.
Que una colla d’amics surtin els diumenges de costellada portant uns gegants i passejant-los de qualsevol manera pel mig d’un poble, no crec que interessi a ningú. I molt menys a la tele (la nostra)
Aquest vídeo que us presento és un clar exemple del que no vull que es digui que forma part de la meva cultura. No, no ho és.
La tradició és allò que hom transmet de generació en generació.
I crec, que hi ha molt i molt que s’ha perdut pel camí.
Parem ja d’una vegada amb el mal ús que se’n fa del fet geganter.
Si us plau.
Em sap greu que la música que se sent, hagi estat escrita per mi i l’utilitzin per acompanyar això.
(un és la continuació de l'altre)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)