Ditxosa afinació!!!!! (i 3)

Doncs si, cada concert era un patir. Impossible estar només per la música, hi havia altres elements amb els que havia de lluitar.

Serà la canya? serà el tudell? serà la gralla? o potser el tudell i la canya? o jo?.

Amb tot, s’hi va afegir l’Emili Legaz. I cada dos per tres estàvem a casa en Xavier Orriols. Ell feia d’inventor i nosaltres de provadors. Es varen fer tudells de tota mena, de totes les mides, amb rosca, curts, llargs, seguint el sistema que tenen les tenores, . . . . res. Fins i tot varem anar a Estella (Navarra) al taller d’en Salvador Martinez de Lizarrako Gaiteroak. Varem estar provant durant un temps les canyes i tudells que es fan servir amb la gaita (dolçaina) Navarra.

Vaig conèixer també en Josep Bonamusa que també va pujar al carro. Amb ell varem començar a canviar les mides de la gralla i es va començar a treballar amb el concepte de que gralla, tudell i canya formin un tot. Moltes proves, molta fusta llançada, molts forats fora de lloc. El camí s’anava fent.

També vaig conèixer en Miquel Claramunt, amb ell es va arrodonir el treball. Era la peça que faltava, un bon constructor de canyes per que tanqués aquest treball. També moltes proves i molta fusta llançada.

I ja està, ja es va trobar. Ja tenim una gralla amb l’afinació estàndard de freqüència La 440.

I ara a perfeccionar: que tingui bon equilibri amb els aguts i amb els greus, que les alteracions quedin ben equilibrades de so, que tingui bon cos, que la canya ens permeti el treball de dinàmiques.

Això no s’acaba, el camí segueix.

Ditxosa afinació!!!!! (2)

*



Une anche passe

L’Alain i en Laurent feia temps que havien treballat per la recuperació de l’hautbois de Llenguadoc (d’ara endavant li diré oboè de Llenguadoc), això vol dir que era un instrument completament oblidat i que ells varen començar a reconstruir i entre d’altres coses sabien perfectament com fer una canya i un tudell per els seus instruments.

Actualment l’oboè de Llenguadoc és una peça imprescindible en una de les festes tradicionals més conegudes de Sête (Llenguadoc-Rosselló): Les joutes
(http://www.ot-sete.fr/www-rubrique-594-FR-SETE.html).

Doncs bé, pel que anàvem. Ja els veus a tots dos fent un tudell i una canya per la gralla. El tudell que fan servir ells és un tub cònic que s’introdueix pel forat de l’oboè col•locat a la mida desitjada, no té un topall com el nostre i la canya està construïda sobre el mateix tudell formant un tot.

Doncs res no hi havia manera. Finalment varem decidir de fer una gralla nova i amb mides diferents. I jo cap a Cal Orriols amb aquestes noves mides. Si, però no. S’havien de retocar altres paràmetres, no quedava equilibrada.

Quin patir. Això era el mes de maig i el mes de juliol començàvem una petita gira per França: Festival de Nantes, Le Havre, . . . uf! I jo amb un instrument insegur, inestable, . . . . i no només això, les partitures de la meva part no eren com les que fins ara tocava fent cercaviles no, alteracions per un tub, ritmes completament nous per a mi, terceres i quartes veus, . . . Em vaig aprendre totes les posicions de les alteracions en un mes i mig. I sort d’ells que en tot moment em varen ajudar i explicar com es feien.

En tot aquest moviment també vaig recórrer a la Roser Olivé, vaig anar a casa seva a Vallmoll i varem estar provant les canyes de pala, però noi, l’afinació és la que mana i no hi havia manera.

Sense deixar de fer concerts per França amb Une anche passe i també per Catalunya amb Xarop de canya les investigacions i el treball per trobar la gralla, la canya i el tudell indicat no paraven.

(seguiré)


*

Ditxosa afinació!!!!!


A través d’en Jordi Fàbregas vaig tenir l’oportunitat d’anar a treballar amb el grup francès Une anche passe. Estic parlant de l’any 1991. En aquells moments ja tocava de forma continuada la gralla, vull dir que estudiava, assajava i ja feia cercaviles amb Xarop de canya. D’aquest grup ja en parlaré un altre dia.

Une anche passe és un grup format per sis músics estables on es treballa amb l’hautbois de Llenguadoc, el clarinet, la cabreta, el saxo, la tuba , . . . . i en aquell moment el seu projecte era el de treballar amb instruments de doble canya de la mediterrània. Varem ser l’italià Stefano Valla sonador de piffero i jo amb la gralla, els que varem formar part d’aquest projecte.

Recordo perfectament el primer dia. Varem quedar en un peatge de l’autopista prop de Montpeller amb en Laurent Audemard músic, compositor i ànima del grup. Arribem a Montpeller, anem al lloc on habitualment assajaven, em presenta a l’Alain Charrié l’altre responsable del projecte. Parlem una mica del repertori, amb el francès encara em puc fer entendre i entenc. Ells ni català ni castellà, si de cas l’Alain l’occità, però no el feia servir.

I cap problema, em donen unes partitures i ens disposem a provar alguna cosa.
Ostres!! Està molt desafinat. Caram, què deu ser? Els instruments que estan freds. Tornem-hi. Ai!! Quin mal l’orella. Em pregunten si la gralla és un instrument transpositor. No, no. Està amb Do i llegeixo a to real. Mirem i remirem, es comprova l’afinació amb un afinador. La gralla està més de mig to per sota de l’afinació real. Ja hi som!!

En aquells moments jo tocava amb una gralla d’en Xavier Orriols i amb canya de tenora. Sempre havia tocat amb altres gralles i mai havia tocat enmig d’altres instruments, tret de la percussió. Per tant, el problema no l’havia tingut fins a aquell dia.

I aquí va començar la meva aventura.
Trobar un instrument amb l’afinació estàndar que no existia.

(en el proper escrit, més detalls d'aquesta aventura)

.

Moments especials

Fer de músic és especial, o no. Escriure música també, o no. Però el que si que empeny a continuar fent de músic i escriure música és quan descobreixes a músics anònims fora del teu país que interpreten música escrita a casa teva, amb el teu ordinador, amb el teu llapis.

Això si que és especial.

Escolteu El gegant tocat de l'ala.
Arranjat per Alain BRAVAY per a galubet i tambourí amb el conjunt "Ley Menestrié de Provence".
Direcció Alain BRAVAY
Concert de Primavera del Conservatori d'Orange (França) el 29 Març 2009


Per què les gralles que acompanyen a les colles de geganters, sovint, sonen tant malament?


Si, ja sé que només amb aquest títol pot provocar certes discòrdies.
Però és veritat, tots els que ens dediquem a la gralla, sovint ens hem plantejat aquesta pregunta. I també, els que formen part del col•lectiu de geganters.

Sovint, podem sentir algunes frases com aquestes:

- és que si no, no tindríem qui ens acompanyés
- és que fa poc que han començat
- són joves
- noi, és el que hi ha
- és que els hi ensenya un de la colla
- és que no són professionals
- la qüestió és que hi hagi soroll
- . . . . . . . . . . . . . i més


Us podeu imaginar aquestes respostes aplicades al col•lectiu de castellers, bastoners, sardanistes, falcons, cavallets, patumaires, esbarts, cors de Clavé, . . . . . . . . ?

Creieu que els exemples que poso d’aquests col•lectius de la nostra cultura popular podrien fer el que fan sense assajar, sense canviar els moviments equivocats, sense rectificar allò que no funciona, sense millorar el que fan, sense aconseguir un nivell mínim per exposar-ho al públic?

Creieu que els exemples que poso d’aquests col•lectius, sortirien al carrer sense estar del tot preparats?

Sense treballar, sense assajar, sense millorar, els castellers farien llenya cada dia, els bastoners es picarien els dits, els patumaires es cremarien, els balladors dels esbarts es farien un embolic en els balls que farien força el ridícul, . . . . i així tots.

Amb la gralla tot és possible, tot és vàlid, tot pot passar, tot té la seva explicació, tot té el seu argument i la seva justificació.

Per sort, només passa amb la gralla.

Us imagineu que totes les gralles que sonen a les trobades de gegants sonessin bé? Us imagineu que tothom qui ha fet un curs de gralla de tres mesos, l’hagués continuat per perfeccionar? Us imagineu que tothom qui té una gralla a casa la sabés tocar?


-

Dissabte (inoblidable) a Cardedeu



(La fotografia és d'en Vicenç. Gràcies)

Dissabte passat dia 28 de Març La Banda d’En Vinaixa varem actuar a Cardedeu dins el Festival de Música que per desè any consecutiu organitza l'Agrupació Coral Cardedeuenca.

Us haig de dir que per a mi ha estat una de les millors actuacions que he viscut.

Per motius de pluja es va haver de fer dins el Teatre Esbarjo. Un lloc que precisament, no és massa adient per poder-hi ballar ni danses col.lectives ni ball de parella.

Doncs trencant aquests esquemes, varem aconseguir que gairebé tot el públic estigués ballant tota l’estona al voltant de les butaques el que fos: un rogle, un pasdoble, una jota, un cercle circassià, . . . . . aprofitant els passadissos i els espais buits que quedaven entre fila i fila de butaques.

I al final de tot de tot, una sorpresa que em va arribar al cor i em va deixar sense paraules. Alumnes i ex-alumnes, amics, familiars i companys de La Banda em varen desitjar un feliç aniversari d’una forma molt emotiva.

Ni jo mateix em vaig adonar de tot plegat fins que amb aquest final em varen desitjar moltes felicitats pels meus vint-i-cinc anys de sonador de gralla.

Increïble i fantàstic. Emotiu i sorprès.

Moltes gràcies per aquell únic i irrepetible moment.